Introducció

El sistema d’explotació tradicional lligat al mas té com a característica principal el fet que aquest constitueix una empresa econòmica diversificada i, per tant, amb una estructura complexa que permet d’aconseguir, d’una banda, els productes suficients perquè subsisteixi la família explotadora, i de l’altra, uns excedents que poden entrar a la via comercial. La diversitat estructural de l’explotació es manifesta en el paisatge que comporta fonamentalment la casa, voltada de camps i situada en un indret planer. Gradualment i, a mesura que augmenta el pendent, trobem plantacions d’oliveres i vinyes, brolla dedicada a pastura i una gran massa forestal als vessants abruptes. Aquesta organització nuclear de l’espai provoca una degradació mínima i controlada, ja que l’ecosistema és madur.

Tot allò que es podia obtenir d'una matèria primera propera era transformat al mateix lloc on es trobava el material. Així, coure en forns per fer calç, guix, rajoles, era un treball que destacava junt a altres com treballar en pedreres, carboneres, recol·lectar fruits i mel,  netejar el bosc, fent gavella i feixos, llenya podant als pins per vendre a forns de pa, tallar i desemboscar, caçar, entre d’altres.

Eren tasques que es realitzaven durant les temporades en les quals hi havia menys feina al camp i representava per a algunes masies una activitat de caire estacional, realitzada anualment per augmentar els migrats ingressos del treball agrícola.

Així doncs, si la masia tenia indrets calcaris es fabricava calç, si tenia terrenys argilosos s’alçaren les teuleries i el bosc actuava com a productor de matèria energètica.

Altrament, existia una demanda de calç i de rajoles que possibilitava la seva comercialització i feia rendible aquesta producció donats els seus diversos usos o aplicacions.

El propietari del mas llogava, per fer calç, un calciner encarregat, assalariat expert per coure calç, i un altre per dirigir el treball a la pedrera, on la dinamita exigia precaucions. Per fer rajoles i teules llogava un encarregat rajoler, i els altres treballadors, a més del propietari, solien ser homes de la casa per treballar al bosc fent llenya, a la pedrera, fer terres, pastar el fang, omplir motlles, etc.

Així doncs, aquesta indústria florí en diversos indrets fins ben entrats els anys cinquanta del segle passat, quan noves tecnologies donaren resposta a les necessitats que fins aleshores cobrien els calciners o rajolers. 
  
És aquesta una feina relacionada, d'alguna manera, amb els carboners, ja que les branques i els troncs que aquests darrers desestimaven per massa prims a l'hora de fer el carbó, s'aprofitaven per fer feixines, barrejant-hi romanins, argelagues i d'altra brosta, lligades amb cordes d'espart, per als forns de calç. També els forns de pa necessitaven feixos o feixines, anomenats costals, però aquests només contenien branca, generalment de pi. Per anar bé, la llenya havia de ser somalla (mig seca). Els feixos es guardaven drets i uns s’apuntalaven als altres. Es comptaven per càrregues, de quatre feixos cadascuna. Per un forn de calç les necessitats tèrmiques eren:  per coure 100 tones de pedra calcària es necessitaven unes 170h i es consumia 500 càrregues de llenya (60.000Kg) i en sortien 50 tones de calç viva, aproximadament. Pels forns de rajoleria, el temps de cuita també sol ser d’una setmana. Mentre la llenya va ser font d‘energia habitual, els boscos estaven nets de sotabosc i sense llenya seca, de manera que els incendis forestals eren gairebé inexistents.

FORNS DE CALÇ

LA CALÇ
Aquest conglomerat va ser el material essencial de les  construccions i d’altres usos des de l’antigor, atès que ja era utilitzat per les civilitzacions mediterrànies fa 3.000 anys, a més de les dinasties xineses i l’antic Egipte. Tot i que es desconeix exactament el primer moment de la seva uti­lització com a material de construcció, aquest fet s'atribueix als grecs.

Aquell producte ancestral era el que ara anomenem la “calç de llenya”, basat en la cocció de la pedra calcària per l’ac­ció directa del foc.

La calç és l’element essencial en l’anomenat morter de calç, juntament amb la sorra i l’aigua, i es considera el lligant més antic després del guix.

Va ser indispensable fins que fou substituïda pel ciment, ja que va ser el conglomerat més eficaç emprat per unir materials i protegir superfícies. És un conglomerat hidràulic utilitzat bàsicament per fer morter per a la construcció de les parets, unint les pedres o peces de ceràmica. Es carac­teritza per la seva plasticitat més que per la duresa i resistència.

Aquella calç de llenya es presentava en forma de terros­sos de pedra blanca que, un cop dissolts en aigua, despre­nen calor. A més de servir per fer-ne morter, també s’u­tilitzava per arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. Servia, a més, per impermeabilitzar les cisternes i els safarejos. També tenia un ús decoratiu, industrial i agrícola, per ensulfatar les plantes contra les plagues, adobar les pells, desinfectar l’aigua, per estucar, emblan­quinar... Era norma en temps de malalties i pestes en­terrar els animals en sots coberts de calç per evitar la propagació de la malaltia. Combinat amb la proporció justa d’antracita servia per fer carbur.

De la mateixa manera que amb el foc s'obtenen metalls fonent els minerals, es va comprovar com en coure roques calcàries (CO3Ca) s’obtenia un producte blanc, sòlid i pastós que s’anomena calç viva (CaO). La calç viva se submergeix en aigua fins a la completa hidratació ((OH)2Ca) i s’obté la calç apagada, anomenada també calç morta o calç amarada.

La calç apagada forma una pasta que, a través del CO2 de l’atmosfera, torna a formar el carbonat originari, establint tot un cicle complet. El gran avantatge d’aquest conglo­merant sobre l’argila és que no perd les propietats en presència d’aigua. (OH)2Ca + CO2 = CO3Ca + H2O.

No totes les calcàries es couen amb la mateixa facilitat, ja que influeixen en la rapidesa del resultat el grau de porositat de la pedra i la proporció d'aigua que continguin. Les pedres poroses es couen més fàcilment que les compactes, perquè la calor penetra aviat fins al centre, a la vegada que els gasos, resultat de la calcinació, troben fàcil sortida. El vapor d'aigua accelera la descomposició de la calcària, ja que facilita el despreniment de l'anhídrid carbònic.

En la calcinació de les calcàries cal adoptar precaucions amb la marxa del foc. Per descomptat, tractant-se la cocció d'una reacció química, la temperatura no pot ser inferior de la necessària perquè el despreniment de l'anhídrid carbònic tingui lloc, convé arribar a aquesta amb lentitud. No convé tampoc que la temperatura sigui molt superior a la adient, no només per la major despesa que originaria, sinó també perquè les pedres es podrien reduir a fragments petits que s'oposarien a la marxa regular de la flama. S'ha d'efectuar la calcinació d'una manera regular, perquè els descensos bruscos de temperatura fan molt difícil, i de vegades impossible, el despreniment complet de l’anhídrid carbònic; sent la causa d'aquests descensos dels corrents d'aire a l'interior del forn, és recomanable que aquests tinguin el menor nombre possible d'obertures, i que aquestes estiguin disposades en els llocs que originen menys perjudicis.
CLASSIFICACIO DEL FORNS
Per la forma d'escalfament:
- Amb combustible sòlid.
- Amb combustible de gas
Pel tipus de procés:
- Intermitents.
- Continus.
Per les disposicions del material pel que fa als productes de combustió:
-Per flama
-Per capes
Pel tipus de flama
- De flama llarga
- De flama curta
FORNS TROBATS DINTRE EL TERME DE CASTELLAR
Per ordre d’antiguitat, els hem classificat com:
Forns intermitents
Forn d’olla o de llenya
Forns continus
De túnel tipus Hoffman vertical
FORNS INTERMITENTS

S'entén per forns intermitents aquells que necessiten una interrupció entre els cicles de cocció.
 L'esquema del procés és:
- Entrada dels productes.
- Preescalfament.
- Cocció dels productes.
- Refredament dels productes.
- Sortida dels productes.
FORN D’OLLA O DE LLENYA
De combustible sòlid, Intermitents. De flama llarga, temperatures de treball: a 800° C

S’havia de buscar un marge de terra argilosa, de manera que s‘hi podia accedir tant per dalt com per baix, d’una altura en relació directa a la grandària que se li volia donar al forn. Tot el conjunt era soterrat a l’interior del talús i consistia essencialment d’un pou de 3 m de diàmetre per 6 o 8 m de profunditat, aproximadament, tenia forma gairebé cilíndrica anomenada canó. De parets gruixudes adossades al vessant, la part frontal anomenada portella, és la zona més prima i també la més feble, amb alguns forns es reforçava amb paret de maçoneria i amb contraforts.

A la part inferior del canó i per sota del nivell de la base del marge, s’obria un clot ano­menat l’olla del forn, o cul de l’olla. Consistia en una mena de caldera excavada, de base rodona amb repeus o graó anomenat banqueta, que era on es recolzaven les pedres per coure.

Per comunicar el canó amb l’exterior es construïa la boca, espècie de finestra anomenada porta que s’obria per sota del nivell de la base del marge i a l’altura del vorell de l’olla, dit conducte o volta quines dimensions eren les necessàries per entrar-hi les persones a treballar. Abans de poder carregar el forn era necessari entrar la pedra per la volta de la portada per fer la falsa volta de carrega. En el moment de descarregar-lo, la calç un cop s’hagi refredat, sortirà per la dita volta i durant el procés entra llenya.

 En aquest tipus de forn, la seva utilització era esporàdica i tenien una durada limitada, la raó és que en estar excavats directa sobre el terreny, quan es coïa la calç també es coïa la paret, havent-se comprovat que a cada cuita el desgast d’ella era d‘uns 2 cm, i la part mes feble era la paret exterior “de la portada”. Posteriorment el canó es revestia amb blocs de pedra seca que es rejuntava amb morter de calç o de fang, el desgast era el mateix però les parets quedaven intactes degut a la seva amplada, sovint calia apedaçar els forns quan dita protecció queia i s’havia de refer.

Quan el forn està carregat es tapia la porta amb pedra i morter de fang deixant una obertura anomenada la boca de foc per on es fiquen el feixos de llenya com a combustible Fig. 1



Al costat de la boca de la porta s’instal·la un porxo per protegir la llenya de la pluja, ja que un cop engegat no es podia parar; al costat del porxo, en alguns casos, existeix una barraca on dormien els treballadors.

 Durant la cuita, el forn estava a càrrec de tres homes, els mateixos per a tota la cuita. Es feien torns de dues hores i mitja de treball i 5 de repòs, que de nit s'aprofitaven per dormir i de dia, si volien fer-se un sobresou, eren treballades a la pedrera, de forma que, en certa manera, feien dues feines alhora. Aquests homes estaven 4 o 5 dies sencers a peu de forn, dormint a la barraca en una màrfega de palla.

En els forns més moderns la forma de les parets interiors són ovalades perquè obliga a concentrar la combustió a mesura que es van refredant, aconseguint així que tots els trossos de calcària estiguin pròximament a la mateixa temperatura.
FORNS CONTINUS
De combustible llenya, procés continu, de flama llarga temperatures de treball: 1.000° C

A lany 1945 es va posar en marxa un nou forn d’idèntiques característiques.

De combustible gas pobre (cremant la llenya en poc oxigen per transformar-la en òxid de carbó, en un gasogen muntat al costat) procés continu, de flama llarga temperatures de treball: 700°.

   A l’any 1960 es van transformar en:
 De combustible carbó, procés continu, de capes i flama curta temperatures de treball: 700° C
FORNS CONTINUS (A)
El funcionament continu dels forns es caracteritza pel desenvolupament ininterromput de la cocció i la possibilitat d'efectuar les diferents etapes, entrada dels productes, preescalfament, cocció, refredament i sortida sense variar el ritme de la producció.

Els forns estan construïts per un mur troncocònic, les seves parets estan formades per dues estructures concèntriques bens separades per un espai bastant considerable que s'omple d'argila, per ser mala conductora de la calor, sempre que estigui ben piconada; la paret exterior es construeix amb pedra calcària carejada i lligada amb morter de calç. La part final de dita paret i el ràfec que suporta la passarel·la que corona el forn, així com la plataforma per carga del forn, la xemeneia, així com als fonaments del forn i les voltes dels passadissos de descarrega de la part baixa del forn, estan fets de maons amb morter de calç. La paret exterior esta  lligada  amb cèrcols i travesses de ferro, per reforçar el conjunt. L'interior, anomenat camisa, està format de maons refractaris de gruix considerable, i de maons ordinaris a la resta. Amb aquesta disposició s'aconsegueix, d'una manera econòmica, donar a les parets del forn suficient gruix perquè la pèrdua per radiació sigui la menor possible. Les parets del forn tenen uns forats con a registre per controlar la marxa del foc tancades per rampilles de ferro.

El forn es divideix en tres parts principals, a més de la carga i descàrrega: fogaina , càmera de foc o ventre  i xemeneia. Les  quatre fogaines es disposen a 90º cada una, treballen lateralment i estan per sota de la zona de cocció, a un terç de l’altura, la fogaina està formada per dos compartiments separats per una graella: en el superior té lloc la combustió, l’entrada del combustible ”un quart d’un feixos de llenya a cada boca” i l'inferior serveix de cendrer, els dos compartiments han d'anar proveïts de portes. El ventre és la part del forn on té lloc la calcinació de la calcària, i la xemeneia té una altura suficient perquè el forn tingui un bon tir.

El concepte és tenir una zona de foc el més fixa possible, mentre el material es mou per gravetat mitjançant la càrrega de pedra calcària per vagonetes periòdiques i les de descàrrega de vagonetes plenes d’òxid de calç, això  s’aconsegueix a través d’un corrent d’aire que es regula per portes a la sortida de la calç. El corrent d’aire entra i al mateix temps que refreda el material, aquest es reescalfa arribant a la zona de cocció, l’oxigen es combina amb el combustible fent que la flama surti de la fogaina i penetri entre les pedres, aconseguint una cocció òptima en la part central del forn, a partir de dita zona els fums i part de l’aire no cremat circula en sentit contrari al material. S'utilitza com a font tèrmica la calor recuperada del forn i es pretén que la pedra es reescalfi i perdi el seu contingut en aigua l'estructural augmentant la temperatura de manera progressiva.
FORNS CONTINUS (B)
Els forns estan construïts per un mur cilíndric, les seves parets estan formades de dos embolcalls de les mateixes característiques de l’anterior amb algunes petites diferències. El mur exterior és de pedra seca carejada i està lligada sols amb cèrcols de ferro. La xemeneia pel tir era de ferro.

El forn es va concebre per treballar amb gas pobre, té els avantatges d’aprofitar combustible de llenya i no tenir impureses, com cendra, transformant el combustible en òxid de carboni a través d’un gasogen muntat al seu costat i alimentat amb feixos de llenya triturats.

El CO s’injecta al forn i junt amb l’oxigen de l’aire reescalfat, s’encén fent una flama llarga. Els tubs de gas entren dintre del forn amb un número de deu i regulen el foc segons convingui; el tiratge, com el cas anterior, també és mot important.
GASOGEN. 
De combustió de llenya, procés continu, de flama llarga, temperatura de treball 700º C, de tipus llit mòbil i contracorrent o també anomenat de contracorrent, de corrent ascendent o tir directe. Combustible: feixos de llenya triturats. 

El gasificador estava construït per un mur cilíndric de pedra seca carejada, el conjunt compost de:
Alimentador, tremuja d’alimentació i vàlvula de comporta hermètica, per l’entrada dels residus forestals dintre la caldera i tapa hermètica de la caldera. Càmera de destil·lació. Fogaina. Graelles. Cendrer amb tapa hermètica. Adossat a les parets i per la part exteriors tenia dues vàlvules de comporta hermètiques amb obertura graduable, una per la presa de l’aire situada per sota la graella i la segona per la part alta de la caldera per la sortida del gas.
Concepte
És una gasificació termoquímica d'un combustible sòlid com els residus forestals triturats. Permet la seva transformació en un gas combustible al sotmetre'l a elevada temperatura en un mitjà de gasificació com l'aire. La gasificació té principalment tres etapes: piròlisi, oxidació i reducció.
Piròlisi
Anomenada també descomposició tèrmica, carbonització o destil·lació. El combustible, a l’entrar al gasificador, s’asseca pels gasos calents presents a l'interior del reactor i, quan les partícules de combustible arriben a una temperatura determinada (400º C pel cabo), comença la piròlisi, on mitjançant la calor el combustible sòlid es descompon en una barreja de residus carbonós líquid, que són quitrans i gasos formats per hidrocarburs volàtils.
Oxidació del Combustible
La calor necessària per assecar el combustible és obtinguda per la combustió parcial i total d'una fracció de combustible sòlid.
Reducció i gasificació
En aquesta etapa, tenen un conjunt de reaccions sòlid-gas o gas-gas, per mitjà de les quals els líquids i vapors es converteixen en gas. Aquestes reaccions comencen a fer-se quan la temperatura dels residus sòlids carbonosos arriben al 700º C.

El gas pobre consisteix en un 40% aproximadament de gasos combustibles, principalment monòxid de carboni, hidrogen i una mica de metà. La resta no és combustible i consisteix sobretot en hidrogen, diòxid de carboni i vapor d'aigua. A la part alta del gasificador té lloc l'escalfament i piròlisi de la càrrega, com a resultat de la transferència de calor, per convecció forçada i radiació, de les zones inferiors. Els quitrans i productes volàtils produïts durant aquest procés són transportats pel corrent de gas. Es remouen les cendres del fons del gasificador.

Els principals avantatges d'aquest tipus de gasificador consisteixen en la seva simplicitat, alta proporció de carbó vegetal cremat i intercanvi intern de calor que motiva unes baixes temperatures de sortida del gas i alta eficiència de l'equip i també la possibilitat de funcionar amb molts tipus de càrrega (serradures, closques de cereals, etc.).

Els principals inconvenients provenen de la possibilitat que es produeixin "xemeneies" que pot motivar la sortida d'oxigen i situacions explosives perilloses i problemes relacionats amb l'eliminació de líquids condensats que contenen quitrans. Això últim té poca importància si el gas s'empra per a aplicacions directes de la calor, en aquest cas els quitrans simplement es cremen.
FORNS CONTINUS (A- B) PER CAPES
Posteriorment, per problemes de subministrament de llenya i el baix rendiment del gas pobre, els dos forns es van modificar amb forns a flama curta.

La pedra calcària i la hulla o coc es tira dintre el forn per capes alternades, el conjunt va baixant per gravetat i a l’arribar a la càmera de foc al estar la pedra sobreescalfada, així com el carbó, aquest comença a desprendre gasos que s’inflamen a través de l’oxigen que porta l’aire també reescalfat.

L’inconvenient d’aquest procés és que l’òxid de calç està barrejat amb les cendres del combustible.

Amb posterioritat s’hi van instal·lar uns ventiladors per regular el tir, traient les xemeneies.


FORNS DE CERÀMICA

La raó de ser de la ceràmica, així com la seva importància, es basen en el fet que la cocció de la pasta prèviament modelada provoca una modificació fonamental en les seves propietats, donant lloc a un material dur de consistència pètria, inalterabilitat de forma, elevant la seva duresa i resistència mecànica, resistent a l'aigua i als productes químics i que posseeix, a més, característiques excel·lents i molt diversificades.

La cocció dels productes ceràmics constitueix, en conseqüència, l'etapa més important del procés de fabricació. En aquesta fase es posa de manifest si les operacions o etapes de fabricació anteriors s'han desenvolupat convenientment i si el producte cuit ha adquirit les propietats i característiques desitjades.

Quan s’escalfa entre 700º i 800º C es contrau i agafa duresa i resistència perquè la sílice i l’alú­mina comencen a formar un si­licat. Aquests canvis es completen en­tre els 900º i els 1.000º C.

Si la cocció es fa lentament, es millora la qualitat, però amb això augmenten els costos de combustible.
CLASSIFICACIÓ DELS FORNS
Per la forma d'escalfament:
- Amb combustible sòlid.
- Amb combustible líquid.
Pel tipus de procés:
- Intermitents.
- Continus.
Per les disposicions del material pel que fa als productes de combustió:
- De flama llarga
- De flama curta
Les temperatures de treball solen ser les següents:
- Productes rajoles i teuleria: a 1.000° C
- Terrissa i gres ceràmic: 1.000° a 1.300° C
- Refractaris i vitrificació: 1.300º a 1.500º C
FORNS TROBATS DINTRE DEL TERME DE CASTELLAR
Per ordre d’antiguitat, els hem classificat com:
Forns intermitents
Terrissaire
Rajoleria o teuleria
Forns continus
De túnel tipus Hoffman horitzontal
FORNS INTERMITENTS
S'entén per forns intermitents aquells que necessiten una interrupció entre els cicles de cocció.
 L'esquema del procés és:
- Entrada dels productes.
- Preescalfament.
- Cocció dels productes.
- Refredament dels productes.
- Sortida dels productes.

Els temps que ocupen aquestes operacions no són idèntics i difereixen considerablement segons el producte a coure i la naturalesa del procés. La cocció ha d'estar adaptada al producte, és a dir: que les variacions de temperatura amb el temps puguin ser suportades per les peces sense que apareguin danys.

A causa del sistema de funcionament d'aquest tipus de forns, els murs i volta estan sotmesos al mateix cicle de temperatura del material.
TERRISSAIRE
 De combustible sòlid, Intermitents. de flama llarga, temperatures de treball: 1000° a 1300° C
Parlar de forns antics de ceràmica és complicat. Es trac­ta de construccions amb una tipologia molt definida i uni­forme, però d’un ús molt ampli en el temps, en un perío­de que abasta molts segles.

El que passa és que sovint el propi forn o bé no presenta materials o són es­cassos i tardans. En canvi, és freqüent que a les rodalies del forn es trobin materials abundants de diverses èpo­ques.

D’aquesta manera, a la li­teratura, ens trobem forns molt similars que unes vegades es consideren ibèrics, altres romans, altres iberoromans, altres alt-medievals, altres baix-medievals i en algun cas fins i tot moderns.

El segon aspecte, ara més llastimós, és el seu estat de conservació. Crida fortament l’atenció el fet que molts s’han destruït al cap d’un temps de la seva excavació. A vegades per causes naturals, però més sovint a causa de les activitats humanes.

Els forns de què parlem són forns ceràmics, és a dir, per coure fang, i es destinaven a fer pots, olles i contenidors, Tots tenen en comú una mateixa estructura: la cambra de foc situada a un nivell inferior planta circular, en alguns un pilar central per suportar la graella. El sos­tre de la cambra té una graella a base de petites xeme­neies excavades al terreny que comuniquen amb la cam­bra de cocció, situada al damunt i on hi anaven les peces que s’havien de coure. Aquesta cambra podia ser oberta (cuita oxidada, amb presència de més oxigen que el ne­cessari per a la combustió) que dóna lloc a peces de co­lor vermellós, o tancada (cuita reduïda, sense excedent d’oxigen) que dóna peces grises o negres. Fig.2 

REJOLERIA O TEULERIA
De combustible sòlid, intermitents, de flama llarga, temperatures de treball:
900° a 1000° C

Els forns de què parlem són forns ceràmics, és a dir, per coure fang. No està massa clar, però en molts casos sembla que es destinaven més a peces d’obra: maons i teules, que no pas a fer terrissa. Tots tenen, com s’ha dit, la cambra de foc situada a un nivell inferior, de planta rec­tangular, amb un pilar rectangular central. El sos­tre de la cambra té una graella a base de petites xeme­neies, excavades al terreny que comuniquen amb la cam­bra de cocció, situada al damunt.

El forn es construïa en un marge entre dues feixes, per sobre s’excavava un pou de forma quadrada de quatre a sis  metres de profunditat, de manera que quedés a un metre per sobre del nivell exterior de la par baixa del marge, aquest punt serà la solera de la  càmera de cocció.

Per sota del nivell de la base del marge s’excavava un túnel, fins al principi de la càmera de cocció (per localitzar el punt s’havia de mesurar), a partir d’aquest punt, es ramifica l’excavació, deixant un pilar rectangular central que dividiria la càmera de foc amb dues fogaines, aquestes havien quedar a una profunditat de mig a un metre més avall del marge de la part baixa. A continuació s’excava per sobre la fogaina uns arcs rebaixats per poder aguantar la solera de carga, i entre arc i arc es rebaixarà per poder fer les petites xeme­neies que comuniquen la càmera de combustió amb la càmera de cocció.

En aquest tipus de forn, la seva utilització era esporàdica i tenien una durada limitada, la raó és que a l’estar excavats directament sobre el terreny, quan es coïa l’obra també es coïa la paret interior del forn, havent-se comprovat que a cada cuita el desgast de les parets era d‘uns 2 cm. i la part més feble era la paret de la boca de foc. Més modernament aquesta és reforçada per l’exterior amb un mur de pedra i morter de calç i entre paret i paret el talús s’omplia de terra, per tenir menys pèrdues de calor.

Normalment al costat de la boca de foc s’instal·lava un cobert proper per aixoplugar els treballadors i els feixos de llenya.

A partir dels anys 1930 la demanda d’obra va ser tan gran, que la tècnica de la construcció de forns van variar substancialment, perquè aquests fossin de més llarga durada.

La cambra de cocció i la de foc s’excavava conjuntament i profunditzava fins al cendrer de la fogaina, a dos metres per sota el nivell exterior. La boca de foc s’excavava fins a trobar-se amb el vorell del cendrer. Es bastia de maó cru secat al sol amb morter de fang, les parets de la fogaina, les parets del canó, els arcs per aguantar la solera i la solera de carrega. Pels arcs, les peces s’emmotllaven amb forma, perquè la corba fos perfecta, i es muntava dintre el forn, ajudat per una cintra que desmuntaven una vagada acabat un, i el muntaven novament per poder construir el pròxim. Entre arcs, s’hi muntaven petits arcs travessés i entre l’un i l’altre es deixava un espai sense construir, aquest és l’anomenat forat de la perilla o xemeneia.

 La primera fornada serveix per coure totes les peces de parets i les voltes que han servit per a la construcció de l’interior del forn, aquesta cuita arriba a 1.300º C per aconseguir la duresa del refractari i que tingui el mínim desgast.

Les parets exteriors i la volta de la boca de forn es construïa amb pedra seca  i morters de calç. En alguns forns, per augmentar la capacitat de la cambra de cocció, es construïen dues parets concèntriques separades, més altes que el marge superior, una de maons sense coure per la part del canó i la segona de pedra seca i morter de calç, per la part exterior, l’espai entre paret i paret s’omple d’argila ben piconada, per poder augmentar la resistència tèrmica, Fig.3.



A la part alta d’alguns forns hi havia la porta, una obertura a nivell de la plaça per carregar i descarregar. Alguns forns tenen dues portes, així podien organitzar millor l‘espai de la plaça.

Com hem dit, la fogaina, la volta, la solera i el canó es feien de maons crus, o sigui que les primeres peces d‘obra que es feien a la teuleria servien per construir el forn i es coïen a la primera fornada.

Damunt dels forns que funcionaven sovint es solia construir una teulada muntada sobre pilars, per a protegir l'obra de la pluja. També estava cobert l'espai proper a la boca de foc, com s’ha dit anteriorment.
CONTINUS
BÒBILA de combustible sòlid o químic, procés continu, de flama curta, temperatures de treball: 1000° a 1300° C.
FORNS CONTINUS
El funcionament continu dels forns es caracteritza pel desenvolupament ininterromput de la cocció i la possibilitat d'efectuar les diferents etapes, entrada dels productes, preescalfament, cocció, refredament i sortida  sense variar el ritme de la producció.
FORN DE TÚNEL
Els forns de túnel tipus Hoffman va constituir un progrés considerable en la cocció de teules, maons i peces foradades, sent el primer de funcionament continu i de baix nivell de contaminació. És un forn de forma ovalada, presenta dues galeries paral·leles unides en els seus extrems per càmeres de pas rodones.

El concepte  del forn és que està format per una zona de foc fixa, mentre el material es mobilitza mitjançant vagons que es desplacen a través de la galeria. Dins del forn es distingeixen tres zones:
-Preescalfament: en aquesta zona hi ha un corrent d'aire calent procedent de la zona de cocció que circula en sentit contrari al material, s'utilitza com a font tèrmica la calor recuperada del forn i es pretén que el material perdi el seu contingut en aigua (tant l’ absorbida superficialment com l'estructural) augmentant la temperatura de manera progressiva.

-Cocció: els cremadors de combustible s'ocupen d'aconseguir la cocció òptima en la part central del forn.

-Refredament: el material se sotmet a refredament progressiu, amb l'objectiu d'evitar esquerdes en les peces per un contrast brusc de la temperatura. Això suposa l'avantatge d'estalvi de calories en el refredament i preescalfament del forn, a més de l'economia de mà d'obra en la càrrega i descàrrega dels maons i més rapidesa en l'etapa de cocció.

El procés de fabricació del forn va consistir en excavar dues trinxeres de tres metres d’altura per, aproximadament, de tres d’amplada i separades per un gruix de terra de tres i mig metres, unides pel seu extrem per càmeres de pas rodones. Per construir la volta es va muntar un cintra mòbil i es va cobrir amb refractaris cuit en forma i aquesta suportada per les parets de la trinxera. Als dos extrems, les parets de les trinxeres estan fetes de maons adossats a la pròpia paret del marge, per aconseguir que les corbes siguin regulars.

 Per sobre la volta es construeix un camal per portar l’aire reescalfat, d’una cambra a una altra, i per portar el fum a la xemeneia, al mateix temps que es va tapant la volta deixa uns forats que comuniquen amb dits conductes i també s’hi deixen uns forats més petits o xemeneies que comuniquen la galeria amb el pis superior, que serveixen per l’alimentació de combustible a la càmera de cocció, aquests forats quan el forn funciona estan tapats amb portelles metàl·liques. Aquest pis es cobreix d'una estructura senzilla i al mateix temps fa de magatzem de combustible, normalment carbó de coc.
Procés de funcionament.
La calor emesa pels maons en refredar serveix per facilitar la propagació del foc i augmenta, al mateix temps, la seva acció.

Els gasos de la combustió, abans de sortir, recorren tot el forn, cedint calor als maons, que han de coure, i preparant-los per la combustió.

El combustible es tira pels tubs col·locats en la volta del forn, i en caure entre els maons incandescents aviva el foc. La part encesa de forn forma una espècie de retorta, on el combustible, en caure, desprèn gasos, que s'encenen al contacte de l'oxigen disponible a l'interior.

 El foc avança a intervals de temps molt petits, i els maons que han de coure entren lentament, uns després d'uns altres, en contacte amb la flama, el foc s'acosta a ells cada vegada més i acaben per formar part més tard. El fonamental del forn és obtenir un avanç lent i progressiu d'un metre en quatre a sis hores, aproximadament. Amb aquest procediment la calor s'aprofita en les condicions més favorables i s'aconsegueix una gran economia de combustible, que ascendeix al 60 o 70% respecte al total consumit pels forns abans descrits. Fig.4 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada